Migrant d'il·lusions

Desde el sabor de la sal sobre els llavis obscurs

es desfilen les ones dels camins creuats,

on el futur existeix en els ulls del passat

i els somnis es desfan amb el soroll del vent.

A l’arribada de la nit, els dies t’han deixat regals

sense papers i tristos gemecs,

on la calor és la companyia 

per als qui la vida per raó,

on la manca sembla vida

per als sentits i per al son.

Al desig que la segueix sona música de mort,

llàgrimes vesen amb valentia:

són ombres les que diran 

qui mantindrà la sort,

quin serà el moment de desídia,

com sonaran els crits i els tambors,

un lloc on mantenir la flama

quan mai volgueren demanar perdó.

La soledat abraça qui busca el destí

que salva als companys que mai arriben,

la voluntat és tant efímera 

que volgueren trobar-la sota la pols de les runes

i dels edificis maleïts pel pas de foscos anys.

Desde les costes que no divisen,

a l’albada de l’horitzó,

sents la pèrdua que regira

ventres, bombes, crits i plors,

dels rems que sembra espuma

bales sonen sens condol.

Viu migrant sense bandera

sense pàtria, ple de dol.

Mor al mar, que l’oblida,

com en el dia mor el sol.