Males veus per a la memòria

Hem sentit paraules orfes de sentit

perdudes desde sempre als carrers de la historia,

s’han cremat contenidors

de grans idees

extingides per les llàgrimes de qui perd l’eufòria.

Van veure una preciosa definició

a permetre’s el luxe de conservar la memòria,

tot pensant que en el seu interior,

en el fons de tanta desconeguda desgràcia,

trobarien la millor forma de gaudir de l’oblit.

I tants exemples a tenir en compte

s’han convertit en absurds referent;

la salada mar ja va expulsar masses llengües

que s’atreviren a entrar-hi dins,

però ara, al arribar nosaltres,

hem pogut atorgar-li un nou gust.

-tota una vida hem fugit al desert

fins a trobar-hi un oasis –.

En el pou de les argumentacions recollirem diferents noms

que tothom contempla com beneïts misteris;

si aprenguessin com mirar-se

al mirall del present

es veurien a ells mateixos

vells;

entendrien la millor forma per a seguir caminant.

Però per molts coneixements que anhelin,

que busquin expressar en la orfandat,

segueixen vives les siluetes de les illes

que cremen,

amb força, 

en una nit d’estrelles fugaces.

Les rutes es mantenen en peu

i els oasis als que escaparem viuen sense por;

l’experiència em porta per aquests camins inoblidables

des dels inicis de la historia.

Viure amb valentia és rebel·lar-se contra els referents

per a crear-ne de nous des del centre del teu món,

orgull serà trobar l’oasi perdut en el desert

afrontant la seva mateixa condició.

Les nits estrellades volen pel cel nocturn

o les dunes canvien en la obscuritat,

potser soc jo, en aquesta terra estranya,

origen de noms banals

qui busca fora del pou dels referents

noves formes d’arribar a l’endemà.